Marató Barcelona: Reflexions

Una setmana després de la marató el meu cos comença a donar símptomes de recuperació. Cada cos es com és, i igual que conec gent que al dia següent ja estan correns com si res, el meu cos necessita d'una lenta però segura recuperació. És el meu cos, no tinc un altre, així que el tindré que cuidar. La marató va ser espectacular en molts aspectes, i el repte que tenen devant els organitzadors es el de continuar creixent sense que això afecti a la qualitat dels serveis ni a cap aspecte organitzatiu per culpa de la masificació. A Europa, només les carreres de Londres, Berlín, París, Estocolm i Hamburg, superen la de Barcelona en nombre d'atletes arribats a meta, i que completen la marató sensera. 12468 aquest any.

De totes les històries curioses al voltant de la marató d'aquest any, hem sembla especialment motivadora la de la guanyadora femenína, la sueca Josephine Ambjörnsson, una corredora amateur de 27 anys que va quedar enamorada de la ciutat l'any passat quan va venir a córrer la marató, i que va decidir que al 2011 tornaría amb la família per aprofitar i fer turisme. El fet de que les atletes etíops no puguesin participar per falta de visats, li van oferir l'oportunitat de poder millorar la seva 8ª posició del 2010, i ella va començar a sospitar que "algo raro" debia passar quan les motos i els flaxos la seguien a partir de meitat de la cursa. Doncs l'atleta sueca que potser viatjava a Barcelona més pendent de les rutes turístiques amb la família que de la propia marató, es troba que guanya la que ja és una de les millors maratons d'Europa i del món, millorant la seva millor marca en més de 8 minuts. La marca de 2h45:31 no és extraordinaria per la guanyadora d'una proba de nivell, però també es maco veure que tot és posible, i que també una amateur, si té totes les circunstancies al seu favor, pot guanyar una gran marató. Felicitats Josephine!!!. I pot semblar que la dona sempre ha tingut aquesta oportunitat de participar a les grans curses i competicions, però no és així. Avui ho veiem amb tota normalitat, peró en realitat les dones no podien participar en determinades probes als Jocs Olímpics fins fa no pas gaire. Fins els Jocs de Tokio 1964 no podien córrer els 400 m.!, i fins Munich 1972 no tenen "permís" per disputar la proba dels 1500 m. La marató femenina no és olímpica fins Los Angeles 1984!. Es increible però per desgracia totalment cert. Per alguna extranya raó, es creia que les dones no podien córrer probes de fons, quan curiosament avui dia tenim estudis que indiquen que l'organisme d'una dona pot adaptar-se millor inclús que el d'un home a aquest tipos de probes de llarga resistencia. Aqui teniu un foto curiosa i "tremenda" a l'hora, de la mítica marató de Boston, on a l'any 1967, l'organitzador de la proba, (vestit de negre), intenta impedir que Kathrine Switzer pugui continuar la carrera, ja que tenien prohibit disputar-la. Tela!!!.

Bé, a part d'aquests moments històrics que val la pena recordar, la vida després de la marató continua, i ja estic planificant, juntament amb els companys/es del team Ashi Running, les properes curses. Ja dedicaré alguna entrada en els próxims dies a la planificació fins l'estiu.