1 any de running

Avui fa just 1 any que vaig començar a córrer. Un 11 d'Abril que vaig pensar que valia la pena intentar ser una mica més feliç per la via de l'esport, de l'esforç, i la salut física i mental. La progresió ha estat molt bona. Tinc 41 "tacos", (al Maig 42), i uns turmells de cristall, però com m'ho passo molt bé correns, per mi no ha significat un gran sacrifici. M'agrada, em senta bé, i em fa feliç. Així de sencill. En menys d'1 any ja corro els 10km. en 43', la mitja marató en 1h33', i he tingut la sort de disfrutar de l'experiència única de córrer i acabar una marató. He participat en 17 curses populars de tot tipus i distàncies, i sempre m'ho he passat de meravella. També he tingut la sort de conèixer gent que val molt la pena dins d'aquest món ple de malalts pel running. Els malalts més sans del món. M'han fet una entrevista a una revista especialitzada, i desde fa uns mesos tinc aquest blog per compartir les meves batalletes. El balanç que faig d'aquest any es, evidentment, molt positiu, i es moment per donar les gràcies a tots aquells que han estat al meu costat, d'una manera o un altre, però que fan possible que jo estigui avui escrivint aquestes paraules. Soc un modest corredor "del montón", i mai guanyaré cap cursa, però això no es el més important. La majoria dels runners no lluitem per guanyar curses, o contra ningú en concret. Per la majoria, la lluita es contra nosaltres mateixos. Volem millorar, i ser cada dia més ràpids i resistents, però si això no es possible sempre podem fixar-nos altres reptes. L'11 d'Abril de 2009 vaig pendre un bona decisió. Un aniversari que celebro avui, curiosament lesionat. No es important, es una osteocondropatia rotuliana fruit d'una mala trepitjada sobre el fang de Canovelles, que em recomana descansar uns dies. Res trencat, i res greu. Això si, no sé com arribaré a la cursa Bombers del proper Diumenge. Dubto molt que estigui com per intentar fer marca com tenia pensat. En qualsevol cas: The show must go on!.